Apunts de la conferència
Consells i punts de vistes de persones jubilades (seus). Coses senzilles però difícils d'assumir. 4 punts pel mestre (futur o present) per part de la Pilar Benejam.
1. Una persona, un mestre, ha de tenir esperança (part utòpica i part de pla de futur).
L'esperança no consisteix en ignorar la realitat, toca molt de peus de terra, s'ha de conèixer molt bé la realitat per poder-la canviar (per saber els mecanismes que s'han de tocar, els punts forts i dèbils que s'han de mantenir o canviar).
La saviesa i la ignorància, la llibertat i el domini, la igualtat i la discriminació, l'entusiasme i el pasotisme,... ha existit sempre, no és un concepte d'ARA, i ara no és pitjor que abans, sinó que és DIFERENT.
La nostra esperança és aconseguir, optar, per una societat democràtica (amb uns valors: la saviesa (extraordinari aprendre, no quan estàs obligat si no quan tu vols, resulta molt divertit), la llibertat (un és capaç de pensar el que vulgui i no es deixi “portar”), la igualtat (saber escoltar l'altre, mostrant interès per allò que diu un altre)) i el compromís social. Tot això porta a la coherència.)
Tot i això els alumnes al final faran el que voldran i el que podran, així doncs el mestre el que fa és acompanyar-lo un tros de camí (i després els alumnes seguiran amb altres mestres, altres estudis, etc. I d'adults escolliran què fer i a què es volen dedicar). Però en tantes hores que estem amb ells els hi podem DONAR moltes coses, moltes IDEES, molts RECURSOS, perquè al final ells escolleixin el que volen fer.
Educació: donar, formar... i després deixar.
Una persona sense esperança mai farà res com mestre (amb això no puc, no puc fer-hi res, etc.), NO SÓN MESTRES.
Si un mestre no sap ensenyar, NO VOL ensenyar, s'ha de “treure” (té una actitud bastant radical en aquest sentit, es posiciona molt i bromeja en que per això no podrà ser mai ministra).
Ser mestre sense esperança resulta ser una professió horrible, ha de creure en allò que fa per no portar una vida “terrible”. Em de ser intransigents amb aquest aspecte, en el fet de tenir l'esperança i ser sincer amb aquell qui vegis que no la té i “és” mestre.
S'ha de creure en que allò que fas serveix d'alguna cosa. Que no ho pots fer tot, però que pots influir d'alguna manera.
- Els mestres han d'aprendre moltes coses.
S'aprèn molt a poc a poc, costa molt fer-ho, s'ha de repassar i tornar a gravar (s'oblida, es repassa, es torna a gravar, etc.)... Fins que una cosa no l'entens (dius “clar”) queda clara, ja no s'oblida mai.
Donar voltes al mateix.
Es necessiten tres anys com a mínim per començar a estar situat, per estar a la classe sense angunie, per saber com es pot explicar un concepte a la mesura dels alumnes, com fer que tots t'escoltin, com fer amb aquell alumne que necessita una atenció especial, etc. I fins els set anys no ets un expert (per rebre alumnes de pràctiques).
És la necessitat del temps que es necessita a totes les professions. I aquesta professió n'és una de certa humilitat que s'aprèn a poc a poc.
Aleshores, si nosaltres ens passa com a mestres, per què volem que els alumnes aprenguin en tant poc temps? Tot en un any? En nou mesos? Per què anar tant amb pressa? S'ensenya amb alegria, a poc a poc, entenent bé les coses, pausadament, amb tranquil·litat,... (Tenen temps de sobre per fer-ho, no correm tant)
L'esperança de vida és molt alta ara, tens anys de sobres, així que s'ha d'ensenyar a poc a poc (a parlar, a llegir, a sumar i restar,... però fent-ho BÉ).
“SIN PRISAS PERO SIN PAUSAS”
Els mestres tenen molts problemes, i tindràs moments difícils (no t'entens amb el claustre, per companys – la relació humana és molt complicada).
Tenim “garrotades i disgustos”, però mai dir que s'està “cremat” (que vol dir que ja no hi queda res – agafar una setmana per plorar i punt – estàs “una mica socarrimat”). Ha de desaparèixer aquest discurs de “cremat”, el mestre ha de ser capaç d'emparar un problema, “enfrontar-lo” i seguir endavant.
Tindrem problemes perquè a la classe tenim una gran quantitat d'alumnes i molt diferents entre ells i molts cops ens trobarem un problema que no sabrem què fer (inesperat, inimaginable), però has de respondre al moment (no pots marxar i “ara m'ho penso”) i aquests moments d'indecisió, un cop feta l'acció, ve la reflexió al final de la classe on comences a pensar com ho has fet i com millor ho haguessis pogut fer (i és una REFLEXIÓ FONAMENTAL), i aquesta reflexió no s'ha de fer sol (ja que porta a pensar coses que no són), sinó amb els altres, cosa que dóna sentit als grups, a les conferències, etc.
No “enfonsar-se” perquè algun nen no sàpiga alguna cosa (tu tonto, tu ruc, tu un 2, no faràs res a la vida,...) - cau la seva auto-imatge -. S'han de buscar les coses bones, animar-lo. La gent no apren per càstic, per dolor, sinó per GUST (si rep un “càstic” ja no li agrada, no ho entén, no hi té confiança, no estudiarà més,... cada cop va a pitjor). La feina extra plantejar-la com alguna cosa bona, positiva, de reforç (4 aprop del 5, no aprop del 0).
(compte de si no saben el concepte o no saben escriure, comunicar-se)
La dificultat del mestre és anar a ajudar a que “surtin” (del forat).
S'ha de salvar a tothom (ajudes als alumnes amb dificultats, no l'hi regales la nota, sinó que fas l'impossible perquè se'n ensurt-hi).
Els mestres ensenyen. Ensenyem segons el que entenem per “coneixement”. Fins fa poc es creia en una cosa que ara ja no, ara està canviant tot.
Abans es creia que quan una persona mirava la “realitat”, es creia que mirant i pensant amb raó s'entenien les coses tal i com eren. Avui sabem que el coneixement és una interpretació (mirem una cosa i la veiem a la nostra manera) – el món és com és, els astres es mouen tal i com volen, però la humanitat quan els ha mirat l'han vist d'una determinada manera (depenent de diferents aspectes: quins aparells tenien, quin moment tenien, què buscaven, etc.). Nosaltres interpretem les coses segons el que sabem (i la societat vol,...).
La ciència és la interpretació que es fa d'un problema, i aquesta interpretació depèn del moment en que es faci (canvis al món, etc.).
Explicarem les coses de 24 maneres diferents (aniran canviant). No es pot parar mai d'estar informat, d'aprendre, ens hem d'anar “actualitzant”. Ho segueixes aprenent o al final ets un “residu”.
Un mestre ha d'estar obert a canviar.
Les coses no s'han d'ensenyar separades, sinó interrelecionades, però fer fer això se n'ha de saber molt – APRENDRE!
Hi ha d'haver intenció a les coses, i s'ha d'ensenyar als nens que les coses canvien i són complexes (per què? Per què així? A qui li interessa? - que es preguntin). LA INTENCIONALITAT DE LES COSES (la ciència és una interpretació).
Com ensenyar als nens si aquesta canvia constantment? Doncs com sempre, com s'ha fet sempre: fent que els alumnes tinguin interès per fer preguntes i per buscar les respostes (LA PREGUNTA ADEQUADA). Fent preguntes interessants i “anem a buscar la resposta!” (buscar informació, raonin sobre la informació,...) -> Un procés lent, però segur.
ENSENYEM A PENSAR, per ells mateixos i en els altres.
L'esperança (il·lusió)
Aprendre a poc a poc (amb calma)
Moltes dificultats (però es pot viure)
Ensenyar (a l'escola a aprendre) ~ Canvi
No hay comentarios:
Publicar un comentario