"Per què vull ser mestra?" ha estat voltant pel meu cap durant l'any (i escaic) que porto estudiant aquesta carrera, ja sigui perquè m'ho pregunto jo mateixa o perquè amics meus em pregunten el motiu. Sincerament, per respondre, hauria d'entrar en tòpics.
Des de ben petita que m'ha agradat ensenyar. A les hores de classe, quan acabava la feina, em dedicava a espiar als meus companys, observar per on anaven i corregir-los o ajudar-los (si em deixaven) si podia, cosa que va provocar que durant molts anys fos una nena bastant pesada i amb aparença de repalent.
Tot i així la meva afició no va acabar i la primera feina que vaig tenir, feina de debò, va resultar ser com a mestra de classes de repàs particulars. Va ser en aquell moment que em vaig adonar que realment m'agradava ensenyar i que no tant sols era perquè m'agradés saber "més que els demés". Però seguia tenint un dubte... M'agradava perquè tant sols tenia un parell de nens? Seria capaç d'aguantar a 25 o 30 nens alhora? La resposta em va venir al començar a treballar a un casal d'estiu com a monitora. Tot i ser en un espai més lúdic vaig agafar la confiança suficient per veure que sí, sí que era capaç de controlar a més de 25 nens alhora sense masses incidents.
Encara, però, que sentia que podia tenir la vocació de mestre - tot i tenir molts defectes, com la meva poca paciència i la mala memòria - vaig decidir, al entrar a la universitat, provar sort en el camp de les matemàtiques. Dos anys després, i ja convençuda, vaig decidir canviar de carrera i anar a per allò que volia ser realment, una mestra lo més competent possible.
I aquí estic, a segon, amb molts companys a classe i tenint cada dia més clar que és això a lo que em vull dedicar.
No va ser per una revelació, ni per un amor incondicional als nens, - sé que poden arribar a ser dolents, que d'innocents en tenen poc i que una hi ha de posar molta paciència (o com a mínim aquesta és la meva opinió) - sinó tot un seguit de fets que em van fer anar adonant d'això i el meu amor per l'aprendre.
Respecte a les ciències socials i la seva didàctica, entrant ja més al tema que aquí ens interessa, he de dir que, al principi, anava perduda. Les ciències socials considero que és una de les assignatures més difícils de donar ja que el seu camp és molt ampli i molts cops entre en contacte en àmbits d'altres matèries, però aquesta, crec jo, és la seva màxima virtut.
Considero que a l'escola és important, mirant des d'un punt de vista històric, que es doni coneixements sobre la vida a la antiguitat, s'ha de conèixer el passat per entendre el present, però també considero que es treballa massa poc el present, els problemes d'avui en dia, el que ha passat avui, o ahir, o el que creiem que passarà demà. Una assignatura tant lligada a la societat i al món que ens envolta com és les ciències socials moltes vegades es veu desentesa d'aquest per seguir un llibre, un currículum, unes expectatives del centre,...
I això és el que espero de la didàctica, i d'aquesta assignatura. Que d'alguna manera m'ensenyi a com solucionar aquests "errors" que jo he vist i he viscut (durant la meva etapa escolar o als pràcticums), que m'ensenyi a ensenyar aquesta amplia matèria, que m'expliqui exactament què són les ciències socials i el que un ha d'aprendre d'aquestes, etc.
Espero, doncs, amb ganes, les respostes a les meves preguntes per poder seguir aprenent a cóm ser una bona mestra.
Des de ben petita que m'ha agradat ensenyar. A les hores de classe, quan acabava la feina, em dedicava a espiar als meus companys, observar per on anaven i corregir-los o ajudar-los (si em deixaven) si podia, cosa que va provocar que durant molts anys fos una nena bastant pesada i amb aparença de repalent.
Tot i així la meva afició no va acabar i la primera feina que vaig tenir, feina de debò, va resultar ser com a mestra de classes de repàs particulars. Va ser en aquell moment que em vaig adonar que realment m'agradava ensenyar i que no tant sols era perquè m'agradés saber "més que els demés". Però seguia tenint un dubte... M'agradava perquè tant sols tenia un parell de nens? Seria capaç d'aguantar a 25 o 30 nens alhora? La resposta em va venir al començar a treballar a un casal d'estiu com a monitora. Tot i ser en un espai més lúdic vaig agafar la confiança suficient per veure que sí, sí que era capaç de controlar a més de 25 nens alhora sense masses incidents.
Encara, però, que sentia que podia tenir la vocació de mestre - tot i tenir molts defectes, com la meva poca paciència i la mala memòria - vaig decidir, al entrar a la universitat, provar sort en el camp de les matemàtiques. Dos anys després, i ja convençuda, vaig decidir canviar de carrera i anar a per allò que volia ser realment, una mestra lo més competent possible.
I aquí estic, a segon, amb molts companys a classe i tenint cada dia més clar que és això a lo que em vull dedicar.
No va ser per una revelació, ni per un amor incondicional als nens, - sé que poden arribar a ser dolents, que d'innocents en tenen poc i que una hi ha de posar molta paciència (o com a mínim aquesta és la meva opinió) - sinó tot un seguit de fets que em van fer anar adonant d'això i el meu amor per l'aprendre.
Respecte a les ciències socials i la seva didàctica, entrant ja més al tema que aquí ens interessa, he de dir que, al principi, anava perduda. Les ciències socials considero que és una de les assignatures més difícils de donar ja que el seu camp és molt ampli i molts cops entre en contacte en àmbits d'altres matèries, però aquesta, crec jo, és la seva màxima virtut.
Considero que a l'escola és important, mirant des d'un punt de vista històric, que es doni coneixements sobre la vida a la antiguitat, s'ha de conèixer el passat per entendre el present, però també considero que es treballa massa poc el present, els problemes d'avui en dia, el que ha passat avui, o ahir, o el que creiem que passarà demà. Una assignatura tant lligada a la societat i al món que ens envolta com és les ciències socials moltes vegades es veu desentesa d'aquest per seguir un llibre, un currículum, unes expectatives del centre,...
I això és el que espero de la didàctica, i d'aquesta assignatura. Que d'alguna manera m'ensenyi a com solucionar aquests "errors" que jo he vist i he viscut (durant la meva etapa escolar o als pràcticums), que m'ensenyi a ensenyar aquesta amplia matèria, que m'expliqui exactament què són les ciències socials i el que un ha d'aprendre d'aquestes, etc.
Espero, doncs, amb ganes, les respostes a les meves preguntes per poder seguir aprenent a cóm ser una bona mestra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario